Introducció Objectius Metodologia Programes Resultats Conclusions Referències Autores Agraïments

INTRODUCCIÓ


DOPATGE

El dopatge ha protagonitzat nombrosos titulars de premsa, sempre en relació amb l'esport. Un dels principals problemes del dopatge en l'esport és que es converteixi en un trist espectacle mediàtic: l'abús de narcòtics i estimulants per part d'un esportista (normalment famós) té unes conseqüècies molt visibles que van més enllà de la il·legalitat de consumir substàncies prohibides en les competicions esportives. Per una banda, el mal exemple de l'èxit que s'està creant entre els més joves i, per altre banda, les repercussions que afecten a la imatge dels patrocinadors de l'esportista.

El significat de la paraula doping no té una arrel clara, però les versions més citades situen el seu origen a Sudàfrica, on el "dope" hauria sigut una beguda alcohòlica utilitzada com a estimulant en dances cerimonials. També és atribuït el seu origen a una paraula d'arrel flamenca que significa barreja (doop). Igualment, es relaciona la paraula anglesa dope, referida a un greix usat com a lubricant. Finalment, també es relaciona amb l'aminoàcid DOPA i les dopamines. Encara que el seu significat etimològic no estigui clar, el concepte general de doping o dopatge és més ampli que el llistat de substàncies il·legals. Segons el Comitè Olímpic Internacional (COI), dopar-se és "l'ús d'una substància o mètode, potencialment perillós per a la salut dels esportistes i/o susceptible de millorar el seu rendiment, o la presència a l'organisme d'un esportista d'una substància, o la constatació d'un mètode, que figurin a la llista annexa al Codi Antidoping del Moviment Olímpic (Conferència Mundial sobre el Doping en l'Esport, Declaració de Lausana, 1999)". (Per a més informació, clicar aquí.)

         Història
L'existència del dopatge i aquesta intenció de superar les barreres fisiològiques amb risc per a la salut es remunta als primers pobles. La mitologia nòrdica explica que els vikings augmentaven la seva força combativa mitjançant la ingesta de fongs. Els saltadors i lluitadors participants dels Jocs Olímpics de la Grècia clàssica recorrien a ingestions d'extractes de plantes i extirpacions de la melsa per a millorar el seu rendiment. Pobles originaris d'Amèrica utilitzaven el cafè o el cacau com aliments energètics.

La cafeïna va ser utilitzada desde 1805 en natació, atletisme i ciclisme, esport en el que es va registrar el primer cas mortal per dopatge: el ciclista Linton va morir el 1866 durant la carrera París - Burdeos. Durant aquest segle i el següent els atletes van aconseguir una important posició social i l'esport va convertir-se en, a més d'un gran negoci, una significativa institució social: l'èxit en l'esport va començar a ser altament valorat en tots els àmbits socials, amb la conseqüent pressió pels esportistes per a que fossin els millors.

Per altra banda, els coneixements sobre substàncies dopants van augmentar durant la Segona Guerra Mundial. A l'acabar la guerra, els atletes van utilitzar diferents mètodes de dopatge, el que va originar el dopatge hormonal amb anabòlics esteroides, que es van introduir en l'esport a principis de 1960.

En aquests anys va augmentar sobtadament els casos documentats, i en la dècada dels seixanta, les federacions i associacions van començar a reglamentar el control antidopatge, degut a que tant en els Jocs Olímpics de Helsinki 1952 i de Melbourne 1956, van existir informes de l'ús de drogues per part dels esportistes.

Un dels primers fets internacionals antidopatge va ser la publicació el 1960 de la resolució del Consell Europeu contra l'ús de substàncies de dopatge en l'esport. Però no va ser fins la mort del ciclista Tommy Simpson, en el Tour de França de 1967, quan es va observar un canvi important dins dels protagonistes de l'esport d'èlit: aquell any, el Comitè Olímpic Internacional (COI) va crear la seva Comissió Mèdica, i en les Olimpiades d'Hivern de Grenoble 1968 s'inicia oficialment la presa de mostres antidopatge.

En els anys següents, va succeir el conegut cas de Ben Johnson, que va perdre la medalla d'or de cent metres a Seül 1988, i altres com el de Maradona en el Mundial de Futbol dels EEUU 1994 i l'aparició d'eritropoietina en el Tour de França 1998. Tot això va provocar que el 1999 es creés l'Agència Mundial Antidopatge (AMA), durant la Conferència Mundial sobre Drogues en l'Esport, organitzada pel COI a Lausana (Suïssa). AMA és un organisme internacional independent, que promou i coordina la lluita contra el dopatge en l'esport. Una de les seves missions és acreditar els laboratoris antidopatge en tot el món per a realitzar anàlisis de mostres antidopatge, entre els que es troba el Laboratori de Control Antidoping de Barcelona.

         Categories de drogues utilitzades
Classificació dels tipus de drogues i mètodes utilitzats en la pràctica esportiva:

  • Oci
    Totes aquelles substàncies que poden alterar la percepció, tant si són drogues il·lícites o és l'abús de medicaments de prescripció mèdica.
  • Terapèutiques
    Substàncies utilitzades dins de les indicacions mèdiques.
  • Per millorar el rendiment
    L'ús de drogues (com amfetamines) o mètodes (com les transfusions de sang) per aconseguir avantatges atlètiques: incrementar la utilització d'energia, incloent la seva producció, control i eficiència, de manera que s'augmenti el rendiment i les oportunitats de guanyar en una competició.
    Dins d'aquesta categoria, la AMA classifica tant les drogues com els mètodes de dopatge en dos grups:
    • Els prohibits en esports particulars
      • Alcohol
      • ß bloquejants
    • Els prohibits dins de la competició
      • Substàncies
        • Estimulants
        • Narcòtics
        • Cannabinoides
        • Glucocorticosteroides
    • Els prohibits tant dins com fora de la competició
      • Substàncies
        • Agents anabòlics
        • Hormones i substàncies relacionadas
        • ß 2-agonistes
        • Agents amb activitat antiestrogènica
        • Diürètics i altres agents emmascaradors
      • Mètodes
        • Mètodes que augmentin la transferència d'oxigen
        • La manipulació farmacològica, química o física
        • Dopatge genètic: Ús no terapèutic de gens, elements genètics o cèl·lules capaces de millorar la capacitat atlètica

DOPATGE GENÈTIC

Arribarà un dia, en un futur no molt llunyà, en el que les malalties com el Parkinson, la fibrosis quística o alguns càncers i altres que han arrasat la humanitat quedaran lluny en la memòria, gràcies a la investigació en el camp de la genètica. Quan això passi serà molt útil per tractar malalties i serà acceptada pel món de l'esport.

La teràpia gènica, és a dir, la capacitat de manipular el genoma humà per a prevenir o curar malalties, és encara un procediment altament experimental realitzat per molts pocs centres clínics i d'investigació. De totes maneres, l'ús abusiu d'aquestes teràpies per potenciar el rendiment esportiu en persones perfectament sanes pot ser una amenaça. Lamentablement, també els atletes podran utilitzar algun dia els avenços realitzats en aquest camp de la ciència. Alguns no podran resistir la temptació de voler ser millors, més forts i ràpids que els seus rivals mitjançant la manipulació del codi genètic.

L'elucidació completa del genoma humà amb aproximadament 25.000 gens diferents obre noves possibilitats de diagnòstic i prevenció d'una àmplia varietat d'alteracions genètiques. A més, aquest coneixement serà, utilitzat pel disseny de noves eines terapèutiques, incloent la teràpia gènica, basada en la informació de la seqüència de DNA. El principi de la teràpia gènica es basa en el transport a la cèl·lula d'un gen terapèutic que substituirà un gen absent o anormal. El material genètic (DNA) és majoritàriament encapsulat i introduït directament a l'organisme mitjançant una injecció en el teixit diana. Els gens més comuns per aquest fi són Eritropoietina (EPO), factors de creixement, miostatina i endorfines.

El dopatge genètic es defineix com l'ús no terapèutic de gens, elements gènics i/o cèl·lules que tenen la capacitat per potenciar la forma física d'un esportista. Encara que no sigui segur que el dopatge genètic ja sigui una realitat, la AMA i els seus socis ja han assignat a la lluita contra el dopatge la prioritat màxima en el camp de la investigació. El Comitè Olímpic Internacional (COI) i la llista de prohibició publicada per l'Agència Mundial Antidopatge ha inclòs el mètode de dopatge genètic en la seva llista de tipus de substàncies i màtodes prohibits (per veure la llista completa clicar aquí). Aquest organisme ha creat un grup d'experts internacionals amb l'objectiu de detectar on i quan es pot produir aquest nou tipus de dopatge, què es pot fer per evitar el seu ús i, en última instància, per detectar-lo quan existeixi. Fins al moment, AMA ha celebrat dos simposis sobre el tema: a Nova York, el març de 2002, i a Estocolm, el 4 i 5 de desembre de 2005.

L'amenaça del dopatge genètic és molt autèntica, s'ha de començar a lluitar contra aquesta ara, abans que es converteixi en una realitat. És més fàcil prevenir un problema que solucionar-lo!

         Riscs
Els riscs de la teràpia gènica són varis, i estan relacionats amb el vector usat (DNA, químic, viral) i al transgen que incorpora. Fins el moment, la teràpia gènica ha sigut relativament segura; milers de pacients han estat tractats en assaigs clínics controlats amb vectors de teràpia gènica de certes farmacèutiques mostrant pocs efectes secundaris. Amb el dopatge genètic, els vectors per transferir gens seran generats en laboratoris no controlats.

El DNA pot ser produït de forma ràpida i barata amb materials disponibles legalment. Aquestes preparacions poden estar contaminades per productes químics o altres impureses de la producció. En el cas de virus virulents, aquests no només són perillosos per l'esportista, sinó també per a la població general que es pot infectar.

Els riscs en salut com a resultat de l'expressió de gens són semblants als resultants d'altres formes de dopatge. Tanmateix, el grau i la duració de la producció proteïca és menys comparable comparat amb l'administració protèïca convencional. Per exemple, el gen de la EPO distribuït per teràpia gènica pot resultar en nivells substancialment alts d'EPO, que augmentaran les possibilitats d'un atac de cor.

         Detecció
La detecció del dopatge genètic és molt complicada. Els vectors de teràpia gènica hauran de ser mesurats just després de l'administració i, en molts casos, requeriran mostres de teixit. Prendre biòpsies del múscul dels atletes no és una opció i, com a conseqüència, no es té en compte aquesta forma de detecció. A més, moltes formes de dopatge genètic no requereixen la injecció directa de gens en el teixit diana. Trobar el lloc concret d'injecció seria com buscar una agulla en un paller.

La proteïna resultant de la transferència genètica no és molt diferent de la proteïna produïda endògenament i, per tant, la detecció de la proteïna per se no és indicatiu de dopatge. Per aquest motiu, només serà possible monitoritzar l'ús del dopatge genètic mitjançant anàlisis repetits de perfils fisiològics proteics dels atletes, permetent mesurar els canvis a nivell proteic. Aquests assaigs, que requereixen la mesura simultània de vàries (segurament més d'un miler) proteïnes i l'establiment d'una gamma de valors normals, necessiten ser desenvolupats.

Una altra idea molt singular que s'està analitzant és la conformació d'imatges, en la que s'utilitzarà un procés similar a la ressonància magnètica per explorar el cos en la cerca de llocs poc comuns d'expressions genètiques.

Amb aquest propòsit, s'utilitzarà la conformació d'imatges per detectar el RNA que s'està formant en teixits inusuals després del procés de transferència de gens. Aquest enfoc es pot aplicar a qualsevol gen transfectat a teixits en els que no és comú que expressin la proteïna de "dopatge", com és el cas dels músculs per la EPO. La conformació d'imatges del mRNA es realitza utilitzant sondes oligonucleotídiques etiquetades d'àcid nucleic peptídic d'antisentit per la detecció tomogràfica.