Introducció



Selenoproteïnes


Les selenoproteïnes són proteïnes que incorporen selenocisteïna (Sec). La selenocisteïna és l'aminoàcid número 21, un anàleg de la cisteïna (Cys), que conté un àtom de seleni en lloc de l'àtom de sulfur. Per això, l'ortòleg d'una selenoproteïna pot tenir una Cys en lloc de la Sec.


El seleni és un nutrient essencial per a la majoria d'organismes, tant procariotes com eucariotes, ja que participa en algunes vies metabòliques molt importants, com el sistema de defensa antioxidant o el metabolisme de la hormona tiroidea. Tant l'excés (toxicitat) com la falta de seleni (malaltia de Keshan en humans) implica greus problemes. S'emmagatzema en les proteïnes donant lloc a les selenoproteïnes. A tall d'exemple, es coneixen unes 25 selenoproteïnes en mamífers i 3 en Drosophyla melanogaster.

El fet que el codó TGA també sigui, a més a més, una senyal de terminació, provoca que les selenoproteïnes siguin de difícil detecció. Degut a aquesta dualitat, molts programes de predicció de gens no les detecten i s'anoten errors en els genomes. El fet que el codó TGA es tradueixi com a Sec i no com a senyal de terminació ve donat per la presència de l'element SECIS (SElenoCystein Insertion Sequence), una estructura tridimensional que es forma en la regió 3' no traduïda dels gens que codifiquen per a les selenoproteïnes. Malauradament, no existeix conservació de seqüència entre els SECIS de gens diferents, així doncs, només podrem predir la seva presència en seqüències de DNA mitjançant anàlisis de les estructures secundàries.



Leishmania braziliensis


Leishmania és un protozou pertanyent a la família Kinetoplastidae. Es multiplica per fissió binària i és dimòrfic. El promastigot té flagel, amida 10-15µm i es forma en el tub digestiu del vector i en el medi de cultiu de laboratori. L'amastigot és de forma ovalada, sense flagel, de 2-4µm i es forma a les cèl·lules del sistema mononuclear fagocític de l'hoste.

La malaltia és transmesa (vector) per les femelles hematòfagues de dípters pertanyents al gènere Phlebotomus (mosquit de la sorra). Són insectes poc voladors que habiten en zones ombries, temperades (22-26ºC) i humides. Com a reservori natural actuen una gran varietat d'animals mamífers que habiten als boscos, i els cànids, en les zones urbanes. També poden transmetre's per contacte cutani i per via hematògena.

Cada espècie de Leishmania té una àrea de distribució, un vector principal, un reservori majoritari i un quadre clínic predominant.



L. braziliensis


Distribució: Amèrica del Sud
Reservori: rosegadors
Manifestacions clíniques:leishmaniasi mucocutània

El dípter, al picar al reservori, ingereix els amastigots circulants en els monòcits de la sang i en els macròfags cutanis infectats, que passen al tub digestiu, es transformen en promastigots, es multipliquen i acaben en la probòscide de l'insecte, que els injectarà en la propera picada. El xoc tèrmic que es produeix al passar des del vector (25ºC) al mamífer (37ºC) fa que el promastigot perdi el flagel. Degut a unes molècules que l'amastigot expressa en la superfície, es produeix la fagocitosi, de manera que l'amastigot passa a l'interior del macròfag, on canviarà el seu metabolisme per a sobreviure i es multiplicarà, trencant finalment el macròfag i envaint les cèl·lules veïnes, establint-se d'aquesta manera la infecció.




El curs clínic rere la infecció dependrà de dos factors:

La L. braziliensis produeix una leishmaniasi mucocutània, anomenada espundia. Comença amb una o diverses lesions ulcerades a les extremitats, que inicialment es poden curar i que mesos o inclòs anys després (per reactivació) es disseminen a la nasofaringe (2-5% dels casos). El risc de disseminació és major si les lesions originals han estat molt extenses o insuficientment tractades. Produeixen obstruccions nasofaríngies i epistaxis (hemorràgies nasals), continuen erosionant les estructures anatòmiques i provoquen mutilacions. La mort sobrevé per anèmia, obstrucció respiratòria, aspiracions o infeccions secundàries.

Els estudis clínics prospectius de resposta al tractament són escassos. El seu disseny és complicat i ha de basar-se en la curació parasitològica. L'avanç terapèutic és lent, ja que els estudis in vitro tenen difícil correlació in vivo. El tractament que se segueix és a base de sals d'amoni pentavalents, i és llarg, complicat i car.

clicka para volver


Bioinformàtica 2009